Itinerari d'una memòria enfrontada: 2000

1. INTRODUCCIÓ

El 26 de gener de 2007 va inaugurar-se a la Sala de la Cambra de Comerç de Lleida l’exposició fotogràfica “Itinerari d’una memòria enfrontada”.

La intenció de l’exposició és, a partir de la fotografia, despertar l’interès de l’espectador vers aquest tema i, si li acaba interessant, ja serà ell qui s’informi sobre els fets que van ocórrer. També s’ofereix l’oportunitat de donar a conèixer el territori des d’un punt de vista històric, una història recent, i sovint poc coneguda a nivell local, com és el cas de la guerra civil. El fet de conèixer el territori és el preàmbul per respectar-lo i estimar-lo, i el pas previ i necessari per la posterior recuperació, conservació i, si s’escau, la restauració del nostre patrimoni històric i cultural. Un exemple d’això és la restauració que actualment s’està duent a terme en l’espai del cap de pont de Balaguer, concretament al Tossal de Déu, conegut també com “El Merengue”, que bé pot servir com a element dinamitzador del territori.

És important recordar que aquestes restes, aquesta línia de front, va esdevenir una primera frontera a Catalunya, en aquest cas física, on començava l’abisme que va separar durant molt anys, molts més dels que se sol creure, aquells que inclús podien permetre’s el luxe d’oblidar, d’aquells altres que no podien ni recordar. Va ser l’inici d’una memòria enfrontada. I d’aquí li ve el nom a l’exposició: "Itinerari d’una memòria enfrontada. També s’ha volgut aprofitat per jugar amb els mots de front i enfrontar. Itinerari, perquè això és el que vol ser aquesta exposició. Itinerari també perquè és la possibilitat que ofereixen els diferents escenaris de la línia de front en el cas recomanable de voler-los visitar.

Es recorren principalment les comarques lleidatanes (sense deixar de costat les de Tarragona, on va desenvolupar-s’hi la batalla de l’Ebre), ja que és on més vestigis d’aquest tipus queden, sobretot al Nord. Aquesta distribució en l’actual estat de conservació respon, entre d’altres causes, a l’evolució de l’agricultura i la seva mecanització; és a dir, on han arribat els tractors no hi queden ni trinxeres, ni búnquers, ni cap altre element d’arqueologia bèl·lica. Un exemple es pot trobar a la zona de Seròs: allí on era el cap de pont nacional, avui en dia s’ha replanat molt el terreny i és ple d’arbres fruiters. A partir de La Noguera i sobretot els Pallars, els llocs fortificats d’ambdós exèrcits estaven estratègicament situats, ja que l’orografia del terreny impedia la creació d’una línia més o menys contínua. Pel costat franquista, que van ser els qui van formar aquest nova línia de front, es tractava d’una sèrie de posicions estratègicament situades amb la intenció, sobretot, de controlar la carretera que anava de Balaguer a Vielha, els embassaments i les centrals hidroelèctriques dels rius Noguera Pallaresa i el Segre. Els indrets fortificats estaven als turons més alçats i paral·lels a la principal via de comunicació, fet que els permetia també vigilar els moviments enemics, essent posicions de més difícil accés si ho comparem amb la resta de front. Aquesta és una raó per la qual es troben aquestos vestigis més ben conservats. També hi ha influït el fet que la població d’aquestes zones de muntanya no va sentir tanta necessitat en la postguerra com en d’altres indrets, i no van haver de recórrer, per exemple, a desfer els sostres dels búnquers per tal d’aprofitar-ne el ferro.

Context històric

9 de març de 1938, l’exèrcit franquista que ja s’ha s’havia refet del desgast ocasionat per la reconquesta de la ciutat de Terol, va iniciar una forta ofensiva al front d’Aragó i va aconseguir trencar-lo pel sud del riu Ebre. Aquest avanç va anar seguit d’una segona fase iniciada el 22 del mateix mes, on es va trencar el front per la zona nord de l’esmentat riu. Així, els feixistes van aconseguir esmicolar amb pocs dies un front fixat des del principi de la guerra sense que cap de les actuacions militars l’hagués alterat considerablement, i que havia dividit de nord a sud l’Aragó. El pas següent va ser l’arribada a la línia delimitada pels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre, i també al mar per Vinaròs, de tal manera que Catalunya quedava aïllada de la resta del territori lleial i es convertia, en principi, en una presa mol fàcil i sobretot d’una importància estratègica, industrial i política vital per la República, sense la qual era inútil ja continuar la guerra. Però, incomprensiblement, Franco va optar per dirigir els seus exèrcits cap a Llevant, una zona que facilitava una bona defensa i era dificultosa pels atacants. Aquesta decisió va permetre refer i reorganitzar les forces republicanes situades a Catalunya (Exèrcit de l’Est i Agrupació Autònoma de l’Ebre, més tard Exèrcit de l’Ebre), i fins i tot de tornar a prendre la iniciativa militar.

Les forces franquistes van establir un front que resseguia paral·lelament a la línia dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre, possessionant-se en els indrets més estratègics per tal de defensar les principals centrals hidroelèctriques, com la de Camarasa, Tremp i La Pobla de Segur. De Balaguer en amunt, aquestes posicions defensaven també la carretera, ja que era l’única via de subministrament de les tropes situades més al nord (el túnel de Vielha encara no estava acabat). Aquest front va romandre durant 9 mesos, des de l’abril fins el desembre del 1938.

Al llarg de la línia van produir-se combats tant coneguts com l’ofensiva republicana de maig, on el propòsit era eliminar els caps de pont franquistes, recuperar les centrals hidroelèctriques, tallar la carretera i aixecar la moral de l’exèrcit popular. També va haver-hi la més que famosa Batalla de l’Ebre, on es pretenia aturar l’ofensiva nacional contra València i, sobretot, guanyar temps de cara a un conflicte internacional i demostrar a les potències estrangeres que la República encara tenia forces per prendre la iniciativa. No obstant això, també va haver-hi d’altres combats no tant coneguts, però no per això menys dramàtics.

El dia 23 de desembre de 1938 les forces franquistes trencaven el front i iniciaven una ofensiva que va acabar amb l’exèrcit popular a Catalunya i pràcticament posava fi a la guerra.

2.CONTINGUT I FORMA

Amb aquestes fotografies no es pretén en cap cas explicar la guerra civil espanyola, ni tan sols explicar el front d'on han estat extretes. Es tracta senzillament de mostrar a l’espectador algunes de les restes més visibles de la línia de front que durant nou mesos va travessar de Nord a Sud Catalunya i que resseguia els rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre. En aquest sentit, l’exposició està acotada en l’espai fotografiat, que correspon a la línia anteriorment descrita, i en el temps, és a dir, els nou mesos que va estar fixat aquest front, des de l’abril del 1938 fins el desembre del mateix any, quan les tropes franquistes inicien l’ocupació final de Catalunya. Lògicament, és impossible mostrar totes i cadascuna de les restes, això seria fer un inventari i aquesta no ha estat mai la intenció del treball.

De Nord a Sud s’han resseguit la majoria dels escenaris bèl·lics. Els uns han estat fotografiats pel simbolisme que encara mantenen, més important que no pas els vestigis que hi romanen: Sant Corneli, El Merengue, i l’espai que engloba la coneguda Batalla de l'Ebre. Altres, pels cruents combats que allí van desenvolupar-s’hi, i que alhora tan desconeguts són: Biuse-Baladredo, Pedres d'Auló, Esplà, Badaüll. I finalment, també hi ha representats aquells escenaris que tot i no haver presenciat grans combats, no deixen de tenir la seva importància, ja que encara mantenen una arquitectura militar ben definida, com ara: Lo Calvo, Vilamur, Vilanoveta, Tossal de les Forques, Alcoletge, Almatret.

No m’ha resultat gens fàcil l’elecció dels diferents escenaris i menys encara les fotografies de cadascun d’ells. Quins han d’aparèixer? Quins he de “sacrificar”? I més en una línia que va estar sembrada de trinxeres a banda i banda de riu, tot i que moltes d’elles ja resten pràcticament invisibles, i solament l’ull d’una persona experta en el tema les identifica. En canvi, de búnquers o trinxeres fetes amb formigó, ja se’n van construir menys, i encara són menys els que avui encara queden dempeus. Aquest fet, ja m’ha concretat més la tasca. Com es pot veure, la majoria de les fotografies són de fortificacions, no de trinxeres. Per la senzilla raó que a l’hora de fotografiar, de fer el “click”, no pensava tant com a historiador sinó més aviat com a artista, buscant abans la plasticitat del vestigi que no pas la seva documentació o història, amb l’intent de provocar una emoció al possible espectador que observi la imatge i despertar-li d’aquesta manera la curiositat.

Una de les grans diferències de la fotografia d’estudi respecte a la fotografia de naturalesa, és el tractament de la llum. Mentre que en la primera el fotògraf exerceix un domini absolut sobre les fonts d’il·luminació, en la segona ha de treballar amb la llum que hi ha. L’únic que pot fer és adaptar-se, i la millor manera per fer-ho és conèixer al màxim les diferents condicions de llum i com aquestes incideixen en l’element a fotografiar. Si en determinats indrets he preferit unes llums suaus, en d’altres, en canvi, he escollit unes ombres dures. Aquest és un dels motius que més m’han convençut a l’hora de decantar-me per reproduir les fotografies en blanc i negre, ja que em permetia més possibilitats a l’hora de jugar amb la llum. També perquè crec que és la millor manera de destacar aquesta arquitectura bèl·lica en el seu context.

Per tal de conèixer bé els diferents emplaçaments i les seves condicions d’il·luminació, ha estat necessari desplaçar-m’hi diverses vegades, fins a aconseguir els resultats més satisfactoris. Sempre intentant unir un conjunt d’elements per fer una bona composició. Uns cops per a aconseguir el propòsit tan sols feia falta un cel ben serè, d’altres m’ajudava dels núvols, o bé de la vegetació. En aquest sentit, he intentat dotar les imatges d’un pes propi, quelcom més que un simple retrat a uns vestigis sovint menystinguts, i a la vegada transformar una arquitectura de guerra en una imatge per a la memòria.

Sovint intervenen altres factors que poden modificar el resultat final previst. La coincidència, o, si es vol, la sort, des de sempre han jugat un paper molt important en la fotografia, però per tal que t’acompanyi, cal cercar-la. Diferents exemples han tingut lloc en portar a terme el treball. Un d’ells va ser a la zona d’Esplà, on el dia no m’acabava de convèncer, però veient que volaven els voltors molt a prop, vaig decidir plantar el trípode i tenir paciència. Vaig esperar que un d’aquestos ocellots m’ajudés a composar la imatge, i així va ser. Un fet similar va ocórrer en un dels desplaçaments a Figuerola d’Orcau per fotografiar els búnquers de “La Serreta”. En sortir de Lleida de bon matí, no sabia que em trobaria amb aquella boira tant espessa, el pronòstic meteorològic anunciava un sol d’estiu, i el que en un primer moment va ser una decepció, va acabar per convèncer-me. Així mateix va succeir amb les fotografies fetes a Abella de la Conca. Tot i que era el primer cop que hi anava i sense cap previsió de les condicions, el resultat obtingut em va semblar prou bo, fins el punt de ser una de les meves fotografies preferides. La llum destaca força bé el relleu del búnquer, el qual ens descobreix la seva forma de construcció mitjançant un encofrat amb sacs terrers. Un cel fosc emmarca l’espai, el búnquer està perfectament integrat amb l’entorn.

Aquesta exposició fotogràfica proporciona un impacte visual ràpidament assimilable, donant la possibilitat de descobrir llocs amb unes vistes precioses. Búnquers i fortificacions estratègicament posicionats per tal de poder observar qualsevol moviment de l’enemic; detalls que en un silenci trencador revelen més injustícies que mil llibres sobre la mateixa guerra, com un crani tot sol mig cobert de molsa, encara mirant per sobre d’una trinxera: setanta anys després, tan sols s’ha convertit en una pedra més.

Són molt importants els textos que acompanyen l’exposició, sense els quals l’exposició perd el significat amb la qual ha estat creada. En primer lloc, els dels historiadors, que contextualitzen els fets, descriuen d’una manera breu i clara els sistemes defensius militars de la guerra civil; així mateix, defineixen la importància de la memòria respecte a la història, important però no definitiva, i de la conservació dels vestigis d’un passat no tant llunyà, tot convertint-los en eines pedagògiques per a les noves generacions. D’altra banda, s’ha acompanyat l’exposició amb fragments extrets de diferents diaris personals, escrits en els mateixos moments dels fets i en aquesta mateixa línia de front. Es tracta de textos originals, de tal manera que l’espectador pot llegir directament del mateix puny i lletra de l’autor.

Aquestos textos omplen de contingut humà i sentimental les imatges, i ajuden a entendre la importància dels diferents escenaris i tot el que en ells s’hi va viure. Les pedres, els murs, prenen un altre significat, molt més viu, més humà.

No he volgut assenyalar en cap moment a quin exèrcit pertany cadascun dels diferents autors dels diaris. He volgut despullar al màxim de qualsevol ideologia els protagonistes, deixant que siguin ells mateixos els qui ens expliquin la seva pròpia experiència i visió dels fets, però des del mateix any 1938. Tot i això, s’adjunta una breu explicació biogràfica de cada autor, amb aquells fets més rellevants de la seva vida, per contextualitzar i comprendre millor els textos. És un intent de conèixer l’experiència de la vida en primera línia de foc. És cert que també podria haver entrevistat ex combatents i possiblement en molts aspectes coincidirien, però seria un relat dels fets 70 anys després. En aquest sentit, la memòria és la interpretació d’una experiència passada però a partir d’uns filtres del present. Es pot dir que aquesta memòria no es fixa de la mateixa manera al llarg del temps, sinó que és variable depenent de les diferents experiències de l’individu i de les pròpies idees de cada moment. El relat d’un testimoni de la guerra explicat 70 anys després d’haver-la viscut, tot i que no es pot generalitzar i que caldria observar cada cas de manera individual, no serà el mateix que si ho expliqués en el mateix moment. No tan sols perquè es probable que hagi oblidat bona part de l’experiència viscuda, sinó també perquè en el moment de fer la guerra possiblement pensava d’una manera diferent que en l’actualitat, i per tant els records també es veurien modificats. De la mateixa manera que un mateix fet pot haver estat viscut de maneres totalment oposades segons l’individu, un mateix fet també es pot recordar de diferents maneres segons l’etapa de la vida en què s’expliqui. I això no significa en cap cas que estigui falsejant la realitat, senzillament és la seva veritat, i des del punt de vista d’un historiador aquest relat caldria tractar-lo com un document més, i amb tota la rigorositat necessària, mai com una veritat absoluta. No vull dir amb tot això que les fonts orals no siguin vàlides per a la historiografia, però per aquest treball he buscat una font que interpreta la guerra civil des del mateix moment, sense que el filtre de les diferents visions del conflicte hagi pogut actuar. Volia testimonis personals coetanis als fets i si parlem de la guerra civil, tan sols ens els poden oferir enregistraments o bé diaris personals. Cal destacar que dos dels diaris seleccionats, el de Lluís Randé Inglès i el de Magí Parera, van ser transcrits des del mateix final de la guerra a l’any 1939 a partir d’uns apunts escrits al mateix front.

El diari personal crec que és un tipus de documentació excepcional. Escrit en primera persona i on l’autor hi aboca les experiències, pensaments i sentiments personals. En un principi, és un document transparent perquè l’autor és sincera amb ell mateix, s’hi solen destacar els fets més rellevants. Tot i que cada diari està escrit d’una manera cronològica, on s’hi anota cada dia la data i fins i tot el lloc des d’on s’escriu, he volgut trencar amb aquest ordre. No vull que s’entenguin els diferents fragments de diaris personals com un conjunt ordenat cronològicament, ni que s’ubiquin en un lloc determinat. Tot el contrari, entenc els diferents fragments com experiències personals que es podien viure a qualsevol indret del front, per això mateix no ho he volgut contextualitzar. El que he pogut observar dels diferents diaris que he llegit, independentment del bàndol en el que lluitava l’autor, són sobretot sensacions, més que descripcions. Destaquen la gana, la set, l’enyorança dels éssers estimats. Molt sovint constàncies a la brutícia i la higiene personal, els “trimotors” (polls), entre d’altres paràsits, esdevenen els inseparables companys de viatge, tal i com descriu l’Ignacio Ortega Masià:

“En primera línea 3 y 4 de septiembre de 1938

(…) Hace un mes que no nos lavamos. Los piojos los llevo por centenares y es imposible deshacerse de ellos. Las moscas se nos comen, y llegan a tal grado de pesadez que las puedes coger simplemente con los dedos en las comisuras de los labios. Llevamos una vida asquerosa y repugnante. Ganas me vienen de hacer un disparate. Y esto no lleva trazas de acabar y nos vamos a pasar el invierno por estos andurriales que no es nada”

Però crec que per sobre de tot el que més destaca en general és l’avorriment, i fins i tot s’arriba a celebrar quan algun cop de mà trenca aquesta monotonia.Vegem un clar exemple en un altre fragment del diari de l’Ignacio Ortega Masià:

“En primera línea 2 de septiembre de 1938

Ya era hora que pudiese poner algún suceso digno de mención. Esta noche se ha armado una “zambomba” formidable. Los tiros llovían por todas partes y las bombas y los morterazos se sucedían sin cesar. En fin, que hemos pasado un rato divertido, cosa que ya hacía tiempo estábamos faltos.”

No falten referències tampoc als combats quan hi són o quan s’hi ha participat. La mort esdevé també una assumida companya de viatge. Però també cal destacar molts elements d’una vida corrent, amb l’única diferència que no succeeixen en un poble o una ciutat, sinó a les trinxeres, i que si no fos pel context ningú diria que estaven en guerra.

Les vivències escrites aconsegueixen fer-nos endinsar en moltes de les situacions per les que van passar milers de persones i ens conviden a la reflexió de que els protagonistes bé haguéssim pogut ser qualsevol de nosaltres. És per això que el treball no es posiciona ideològicament, ni amb les fotografies ni amb els textos. Davant un possible impacte de bala la por ha de ser la mateixa, sigui quina sigui la creença.

Tot això està acompanyat d’un mapa on es mostra detalladament per on travessava la línia de front franquista, la qual he agafat com a guia, ja que van ser aquestes forces les primeres a establir aquest front. Les forces republicanes es van posicionar en una línia paral·lela davant la franquista. Al mapa també s’indiquen els indrets fortificats més importants i on hi van haver els principals atacs republicans i el seus màxims avanços. No s’hi indica cap data, bé, només una: “abril 1938 - desembre 1938”; tampoc hi apareix cap nom d’exèrcit ni cap brigada, per no confondre el visitant.

Per tal veure el front des d’un altre punt de vista, diferent al d’un mapa, i per complementar l’exposició, també s’acompanya d’unes vistes panoràmiques. Es tracta d’uns dibuixos fets amb tot detall del que es veia des de diferents posts d’observació d’artilleria del costat franquista. En aquests documents s’hi assenyala en quins indrets es situaven les pròpies forces i en quins d’altres, l’enemic.

Només esmentar que l’exposició que ha donat lloc a aquest llibre s’acompanya d’altres elements com fou un llibreta escolar d’una nena que vaig trobar abandonada en un mercat, que el mateix any 1939, , per fer cal·ligrafia, hi escribien: España, España, España, La venganza merece castigo. Un preludi del que havia de venir un cop acabada la guerra. Però això, per si mateix, donaria per molts altres estudis com els que s’han fet ja sobre la dictadura franquista.

Aquest treball tan sols vol aportar la seva contribució a la recuperació de la memòria històrica, a la valoració dels vestigis de la guerra civil per tal d’aconseguir-ne la catalogació i si s’escau la recuperació. De la mateixa manera, vol potenciar la divulgació de l’existència dels vestigis de la guerra civil al front del Segre i La Noguera Pallaresa. Finalment, vol fomentar l’ús dels recursos artístics per tal de donar a conèixer la història. I tot això posant-nos en la pell dels mateixos soldats en el dia a dia des de les trinxeres.

Per acabar voldria dir que la realització d’aquest projecte ha estat per a mi molt gratificant, ja que m’ha permès aprofundir tant en el camp de la fotografia, com de la història de la guerra civil. Descobrint-ne múltiples possibilitats d’interrelacionar àmbits del coneixement i de l’art fins aquest moment per mi poc explorats.

EL FRONT DEL SEGRE I LA NOGUERA PALLARESA (1938)

Durant els primers mesos de guerra el front més proper a les terres de Lleida va ser el d’Aragó. S’havia establert en les primeres setmanes del conflicte i partia la regió de nord a sud. Amb l’excepció d’algunes ofensives sobre les capitals aragoneses, totes tres en la zona controlada pels rebels, aquest front es mantingué força estable fins que l’exèrcit franquista el trencà el 9 de març de 1938.

Amb aquesta acció aconseguiren arribar al Mediterrani (Vinaròs, 15 d’abril), partir en dos la zona republicana i entrar a Catalunya. El 27 de març queia el primer poble català, Massalcoreig, el dia 3 d’abril, Lleida. Seguint el Segre, la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana, arribaren en pocs dies fins a Balaguer, Tremp, la Pobla de Segur, Sort, Esterri d’Àneu i el Pont de Suert. A través del port de la Bonaigua entrarien a la Val d’Aran. A les terres de l’Ebre, el dia 19 d’abril ocuparen Tortosa.

L’avenç de les tropes franquistes, però, s’aturà. La primavera de 1938 Franco es mostrava caut respecte a la capacitat de reacció republicana. I, a més, no volia provocar els veïns francesos ocupant tota la frontera pirinenca. D’aquesta manera, Catalunya encararia la darrera etapa de la guerra fracturada territorialment en dues parts. El límit el marcava la frontera fluvial de l’Ebre, el Segre i la Noguera Pallaresa. Les ciutats de Lleida i Tortosa representen aquesta divisió en quedar partides pel curs del riu. La Catalunya que encara es mantenia en zona republicana quedava, a més, aïllada de la resta de la República.

A les terres de Lleida, les tropes franquistes aconseguiren instal·lar quatre caps de pont en dos punts del Segre (Seròs i Balaguer) i en dos més de la Noguera Pallaresa (la Baronia de Sant Oïsme i Tremp).

L’establiment de les posicions d’uns i altres aniria seguida d’una intensa tasca constructiva de fortificacions i trinxeres seguint tota la línia de front, des del Pirineu fins a l’Ebre. Una tasca que ha deixat moltes restes en el territori, encara avui ben visibles.

Aquesta situació es mantindria fins als volts de Nadal de 1938, tot i que les forces republicanes realitzaren diversos intents, infructuosos, per reconquerir posicions durant els nou mesos que durà el front.

Pretenien trencar els caps de pont del Segre i la Noguera Pallaresa, penetrar les línies enemigues, recuperar les centrals elèctriques de Tremp i de la Pobla de Segur per assegurar el subministrament de Barcelona, aïllar les forces atrinxerades a la Val d’Aran i rescatar la 43 Divisió cercada a la vall de Bielsa. A més, pressionant sobre aquesta línia de front s’obligaria les tropes franquistes a fixar les seves posicions i que no avancessin cap a València.

El 22 de maig s’iniciaren unes ofensives duríssimes en tots els sectors del front, en les quals els republicans no aconseguiren cap avenç territorial. Les accions, però, sí que significaren un nombre molt important de baixes.

Tot i aquests fracassos, les accions van continuar en els mesos posteriors. Durant el juliol i l’agost es van realitzar maniobres a Baladredo, Esplà i Vilanova de la Barca per distreure l’atenció de les forces franquistes davant la batalla de l’Ebre. I encara el mes de novembre tindria lloc un darrer intent al Baix Segre. Tornaren a ser uns combats sense èxit per als republicans i molt sagnants.

Després de tots aquests intents al Segre i la Noguera Pallaresa, i un cop acabada la batalla de l’Ebre, són les forces franquistes les que emprengueren la iniciativa definitiva. El 23 de desembre s’inicià la segona ofensiva sobre Catalunya. Les tropes trencaren el front i, tot just en un mes i mig, completaren l’ocupació total de Catalunya.

Joan Sagués

Professor d’Història de la Universitat de Lleida

SISTEMES BÈL·LICS DE LA GUERRA CIVIL

La guerra civil espanyola fou un conflicte de transició, entre la guerra estàtica de la I guerra mundial, i la guerra de moviment que es desenvolupa en la II guerra mundial. El rol principal encomanat a la infanteria, l’ús auxiliar dels carros de combat i el recolzament artiller, fan de la Guerra Civil, un conflicte similar a la Gran Guerra; altrament el creixent poder devastador de l’aviació, fan preveure l’arribada de la blitzkrieg, la guerra llampec, que transformarà per sempre més l’art de la guerra.

Els testimonis més evidents del conflicte, són les diverses restes dels sistemes defensius que protegien els diferents fronts. Aquestes, evidentment han perdurat en llocs de poca transformació humana, és a dir, preferentment en zones de muntanya. En canvi en llocs de forta activitat econòmica, han desaparegut pràcticament els elements defensius, davant l’inaturable pas del progrés. Així doncs no es d’estranyar, que sigui més fàcil trobar reductes i búnquers en els Pirineus que no en les planes agràries del Segrià.

La maniobra militar més complexa que existeix, són els desembarcaments i el creuament de rius. La geografia catalana fa un angle recte de cursos fluvials, amb els Nogueres i el Segre, de nord a sud, i l’Ebre, d’oest a est, provocant que qualsevol invasor que pretengui entrar a Catalunya des d’Espanya, hagi de creuar rius en un moment o altre. Un exèrcit, abans de creuar un riu, elegeix per quins llocs ho farà. Un cop es creua el riu, amb una força d’avançada, per força o no, s’assegura aquell gual, creant un espai segur en la riba oposada, el que en llenguatge militar se’n diu un cap de pont. Només quan els caps de pont estan fortificats i consolidats, l’exèrcit pot creuar en massa i fer avançar el front.

En els combats que es desenvoluparen durant l’any 1938 en les terres de la demarcació de Lleida, ja sigui en els Pirineus com en la plana, la lluita pels caps de pont fou l’objectiu central de les principals maniobres militars. Els rebels lluitaven per consolidar caps de pont en el marge esquerra del Segre i de la Noguera Pallaresa, i l’exèrcit republicà, maldava per avortar aquests caps de pont que amenaçaven en obrir Catalunya de bat a bat a l’enemic.

Així doncs, la profusa construcció per parts dels feixistes, de sòlides estructures defensives, fetes amb formigó armat, obeïa a la necessitat defensar els caps de pont aconseguits; així succeeix en els caps de pont de Seròs, Vilanova de la Barca, Balaguer, Tremp, etc...

Els sistemes defensius havien estat molt desenvolupats durant la Gran Guerra. En la Guerra Civil, s’empraren elements existents en el conflicte mundial, construïts depenent dels materials que es disposava; des de la perible trinxera excavada, fins al búnquer de formigó armat.

Principalment els elements que més trobem són les característiques trinxeres, que adaptant-se al terreny, formen ziga-zaga, per tal de dificultar-ne la captura als assaltants, passant pels neuràlgics nius de metralladora, on s’emplaçaven les temudes MG’s, fins als búnquers artillers on s’ubicaven canons antitanc, i també els búnquers de comandament, des d’on es dirigia la defensa del sector. En alguns llocs la defensa, seguint els preceptes apresos en la Gran Guerra, no es limita a una línia fortificada, sinó que esdevé un seguit d’elements desplegats en profunditat, com en el cas de Balaguer, que dificulta molt l’atac i control dels mateixos. Davant d’això, els republicans, es veieren obligats a estavellar-se contra les defenses rebels, per intentar infructuosament, neutralitzar els caps de pont, que acabaren per obrir l’accés al Principat.

Jaume Fernández

Historiador

Itinerari d'una memòria enfrontada

Altres Treballs

Mapa de l'exposició

Diaris de guerra

Itinerància de l'exposició

Textes de l'exposició

Contactar

Archivo del blog